Cartells (censurat)

29 d’octubre de 1937

Ha minvat considerablement la profusió de cartells que en la primera època de la revolució eren un devessall de coloraina i de mal gust damunt la resignada façana dels immobles de Barcelona.

Poc a poc han anat desapareixent aquelles frases truculentes, aquelles invocacions despietades a la violència, aquell bigarrament multicolor, aquelles imatges sinistres de “las mujeres libres” i aquelles barbes bíbliques i gegantines que cobrien de dalt a baix alguns edificis.

Després de la inesperada crida dels “tancs, tancs, tancs”, els ciutadans de Barcelona han recollit, encara, amb emoció les directives i els programes de tots els estaments socials i sindicals. El transeünt atent ha pogut informar-se còmodament de la marxa i la vida interior del sindicat de barbers, per exemple; de les juntes de l'”arte robado”, del gremi de professions liberals, de les divergències de CADCI, de l’agrupament d’empleats de Banca i Borsa, etc, etc.

Però ara aquest ritme frenètic, “molto vivace” i galopant, relenteix una mica. Hem entrat en una nova era.

Els porters i els xicots d’establiments i magatzems, obeint ordres precises terminants de les autoritats, surten, tot seguit, amb la galleda i l’escombra, aquí que s’adonen de la profanació de què han estat víctimes.

Encara hi ha cartells i cartellistes, però cal convenir que són en menor nombre i tenen un to i un contingut molt més adequat. Àdhuc n’hem vist un, tipgràficament admirable, que es refereix a l’ensenyament, organitzant novament pel Govern espanyol.

El fet que la Instrucció Pública no pertanyi, encara, totalment a la Generalitat no és una raó suficient per admetre que aquests cartells siguin afixats dins el territori de Catalunya redactats en castellà.

Publicat dins de Gnom

El nom dels carrers

16 d’octubre de 1937

Aquest mal ja ve de lluny. No és precisament la revolució que ens ha portat a la nomenclatura, caòtic i estranya, dels nostres carrers. Qualsevol situació política ha servit de pretext per canviar el nom tradicional dels carrer i places de la ciutat; com si aquesta gesta fos la suprema realització dels ideals transitoris i efímers que hem hagut de patir.

La dictadura, portada per la seva fòbia anticatalanista, va arribar a tallar les plaques metàl·liques bilingües, sense cura de dissimular la mutilació, les quals apareixien com un insult a la poruga discreció racionalista que les va inspirar.

Després, en els rètols dels nostres carrers, es reflectien tots els canvis de la política local.

Una senyora em contava l’altre dia les seves angúnies, quan provava de llegir, damunt els tramvies que passaven, la indicació que li permetés de dirigir-se a l’ex-plaça de Palau.

Tot això, ultra d’ésser pueril, és un destorb inútil per a la vida normal ciutadana.

És clar que, actualment, amb la dèria de posar els noms dels respectable personatges russos als nostres carrers, el conflicte ha esdevingut manicomial.

Per a la gent senzilla i de casa seva que composa la majoria del veïnat barceloní, aquests noms, difícils de llegir i de pronunciar, són un veritable trencaclosques.

Suposem que la intenció dels nostres militars comunistes i anarco-internacionalistes no és la de convertir la nostra ciutat en un jeroglífic inextricable, una mena de laberint linguístic a l’estil de Babel.

Publicat dins de Gnom

Els bombardeigs a poblacions civils

29 de setembre de 1937

A la Societat de Nacions (llegeixis Estats) el Comitè dels vint-i-tres reunit a Ginebra, després de llargues i laboríosíssimes deliberacions, ha arribat a l’acord, verament sensacional, de considerar blasmable i poc edificant el procediment bèl·lic consistent a bombardejar les poblacions civils.

Malgrat la importància i la gran categoria de la magna Assemblea, recomanem als pacífics ciutadans de les poblacions afectades per qualsevol antipatia dels grans valents que no es considerin en seguretat, ni prenguin en consideració l’acord referit, si no és per tenir-ho en compte en el seu aspecte purament verbal i pràcticament ineficient.

Publicat dins de Gnom

El cementiri vora el mar (Paul Valéry)

(Traducció del francès)

Aquest teulat amb sos coloms espars
enmig dels pins palpita, entre els fossars.
Migdia just, hi conforma els relleus
la mar, la mar que sempre recomença
Després d’un greu pensar, la recompensa
d’un llarg esguard en el repòs dels déus !

Quin pur treball de fins esclats beslluma;
com diamants d’imperceptible escuma,
i quina pau sembla que hi és entesa !
Quan ja reposa el Sol sobre l’abim,
obres subtils d’una causa sublim,
el Temps hi lluu i el somni és saviesa.

Tresor estàtic, senzill temple a Minerva,
massa de calma i visible reserva.
Aigua exultant, ull que guardes en tu
un somni espès sota un vel que enlluerna.
Oh mon silenci! …Arquitectura interna,
coberta d’or on cada teula lluu !

Temple del Temps que un sol sospir mesura;
a tal indret m’aveso jo a l’altura
tot envoltat del meu esguard marí !
I com als déus mon ofrena suprema
en el cimal august on l’aire crema,
un sobirà menyspreu veig relluir.

Tal com el fruit gustat en l’apetència,
en delícia canvia son essència,
dins una boca on sa forma és perduda.
Jo ensumo ací tot el meu baf futur
en tant que el cel bressa son càntic pur
arran del mar, on tota cosa es muda.

Mira, gran cel, ma vinya que es trasmuda !
Després de tant d’orgull, potència muda
d’un oci estrany que fa sentir-me fort.
Jo m’abandono a ta brillant carcassa;
damunt el clos dels morts mon ombra passa,
que s’amanseix a son fràgil deport.

Mon esperit, sota el flam del solstici,
jo esper ací l’admirable judici
Les armes de la llum sens pietat !
Et torno pur a ta glòria profusa.
Mira’m també, car la claror acusa
l’ombra oposada en llòbrega meitat.

Per mi sol, a mi sol, en mi mateix,
vora d’un cor, on el poema neix
enmig del buit i l’esdeveniment,
jo esper el tro de ma grandesa interna,
amarga, ombriva i sonora cisterna,
que al fons va ressonant més amplament !

Saps tu, falsa captiva dels brancatges,
golf que rosega aquests magres barratges,
damunt mos ulls, secrets enlluernats.
Quin cos m’emporta a sa fi peresosa ?
Quin front l’atreu a aquesta terra ossosa ?
Una guspira pensa en mos passats.

Tancat, sagrat, flagrant foc sens matèria,
fragment de terra ofert a l’ona etèria
em plau un lloc dominat de clarors
compost de pedra i d’or i de grans arbres,
sota les ombres hi tremolen els marbres.
La mar fidel s’adorm arran dels morts !

Gossa esplendent, lleva’m la idolatria
quan trist i sol com el pastor faig via,
tot pasturant moltons misteriosos.
Del blanc ramat de mos nínxols tranquils
fes-ne fugir les tórtores humils
els somnis vans i els àngels curiosos !

Ací vingut, l’avenir és peresa.
L’insecte va furgant la terra opresa,
tot és cremat en l’aire i es desfà.
Fins hom no sap quina severa essència…
La vida és gran, sadollada d’absència,
i és dolça l’amargor i l’esperit clar.

Els morts són aplegats sota la terra
que eixuga i clou misteriosa desferra.
Migdia, al cim, sense cap moviment.
Allí conviu i en ella son emblema…
testa total, perfecta diadema.
Jo sóc dins teu la mudança latent !

Tant sols hi resto jo, per les temences !
Els meus neguits, els dubtes, les ofenses
la tara són del teu gran diamant…
I dins la nit oprimida pels marbres
un poble immens, sota l’arrel dels arbres,
va treballant per ton regne exultant.

S’han fos tots junts dins una densa absència
La roja argila ha begut llur essència
i el do de viure ha passat a les flors !
On són dels morts les dites familiars,
l’art personal, les vides singulars ?
La larva fila on naixien els plors.

Es crits aguts de les noies, els dits ?
els ulls, les dents, els parpres mig humits ?
I els pits ardents que juguen amb llur foc ?
La sang encesa sobre els llavis que es donen,
els darrers crits, les mirades que es fonen ?
Tot va a la terra i torna a entrar en el joc !

I encara, ànima meva, un somni esperes
que no tindrà les colors mentideres
que als ulls de carn fan ací l’ona i l’or ?
Cantaràs més quan seràs ja volàtil ?
Ah, com tot fuig ! Ma presència és versàtil,
la santa impaciència també mor !

Magra immortalitat, negra i daurada,
confortadora horriblement lloada,
que de la mort en fas un pit matern.
El bell engany, la piadosa excusa !
Qui no coneix, i qui no la refusa !
Un crani buit i aquest somriure etern !

Pares profunds, testes inhabitades,
que sota el pes de tantes paletades
formeu la terra i confoneu mon pas.
Els cucs rosegadors, irrefutables,
no són amb vos, que dormiu immutables.
Viuen en mi, i no em deixaran pas !

Amor, potser ?  Odi de mi mateix ?
Tan arrapat a mi el verm es nodreix
que tots els noms li escauen igualment !
Què hi fa ! Ell veu i vol, ell palpa ardit.
Ma carn li plau i fins dins el meu llit.
He lliurat mon voler a aquest vivent !

Zenó, cruel Zenó ! Zenó d’Elea !
M’has travessat amb ta acerada idea:
el dard que vibra i que no pot volar !
El so em fa néixer i la fletxa m’occeix
Com de tortuga és l’ombra que em cobreix
Oh Sol ! Aquil, immòbil sens parar.

No, no… Dempeus ! Dins l’era successiva
trenqueu, cos meu, la forma pensativa
beveu, pit meu, la naixença del vent !
Una frescor, de la mar exhalada
em torna l’ànim… Oh potència salada !
Correm cap a les ones i el rompent !

Oh, si ! Gran mar de deliris dotada,
pell de pantera i clàmide traucada
d’innumerables ídols flamejants.
Hidra absorbent, èbria de ta carn blava,
que et mossegues, lluent, la cua brava
dins un tumult al silenci semblant.

Ja torna el vent !..Tot el meu ésser vibra !
Un aire immens obre i tanca el meu llibre,
l’onada en pols esclata en mig dels rocs !
Voleu enllà, pàgines encegades !
Rompeu ones, trenqueu enjogassades
aquest teulat picotejat pels focs !

Gloria Victis

Mentre que els enemics
invoquen amb bravades
les fetes criminals
dels eterns impostors

amb gran sadisme ahir,
a munts i a paletades,
a la fossa comuna
llençaven nostres morts!

Rebeu com un tribut
unes llàgrimes mudes
companys d’idea i sang,
venerables germans;

i visiteu de cor
les despulles cremades
del provecte i més pur
dels cabdills occitans!

Però no, que al vostre impuls
marxarem sense llàgrimes,
car heu caigut lluitant
en un noble combat,

amb l’esperança als ulls
i al puny les nobles armes
per combatre els inicis.
No ploreu vostre fat!

Oh germans, doncs si cal
que la llibertat mori,
feliç aquell qui va
a trobar-la morint;

la sort que haveu tingut
és la millor victòria;
en tot cas sou vosaltres
a plorar el que vivim

Màrtirs, dormiu en pau!
Vostra causa fou justa,
i el vostre nom sagrat
que tracten d’envilir,

a través de la història
resplendirà, sens dubte,
en la consciència digna
dels temps que han de venir!

Si més no, el vostre front
no ha sofert la vergonya
de veure en l’esclavatge
aquest país heroic.

El tel damunt els ulls
que la batalla atorga
us ha salvat el cos
d’un servilisme estoic.

Molt més digne i més gran
és la glòria ignorada
que us ha cobert els ulls
per no veure l’afront

i la ignomínia vil
de la plebs aferrada
al carro vencedor
escarnint els seus morts.

Heu deixat, feliçment,
una terra sollada,
on Déu mateix és fet
partidari del crim;

on el poble és esclau,
on la raça és befada,
on és la mort tant sols
el consol més sublim.

Ignoràveu els fets
d’incivisme i d’oprobi,
les mofes insultants,
l’urc vil dels invasors;

i la sagnant orgia
disfressada de glòria.
Germans, dormiu en pau
Us envegem la mort!