29 d’octubre de 1937

Ha minvat considerablement la profusió de cartells que en la primera època de la revolució eren un devessall de coloraina i de mal gust damunt la resignada façana dels immobles de Barcelona.

Poc a poc han anat desapareixent aquelles frases truculentes, aquelles invocacions despietades a la violència, aquell bigarrament multicolor, aquelles imatges sinistres de “las mujeres libres” i aquelles barbes bíbliques i gegantines que cobrien de dalt a baix alguns edificis.

Després de la inesperada crida dels “tancs, tancs, tancs”, els ciutadans de Barcelona han recollit, encara, amb emoció les directives i els programes de tots els estaments socials i sindicals. El transeünt atent ha pogut informar-se còmodament de la marxa i la vida interior del sindicat de barbers, per exemple; de les juntes de l'”arte robado”, del gremi de professions liberals, de les divergències de CADCI, de l’agrupament d’empleats de Banca i Borsa, etc, etc.

Però ara aquest ritme frenètic, “molto vivace” i galopant, relenteix una mica. Hem entrat en una nova era.

Els porters i els xicots d’establiments i magatzems, obeint ordres precises terminants de les autoritats, surten, tot seguit, amb la galleda i l’escombra, aquí que s’adonen de la profanació de què han estat víctimes.

Encara hi ha cartells i cartellistes, però cal convenir que són en menor nombre i tenen un to i un contingut molt més adequat. Àdhuc n’hem vist un, tipgràficament admirable, que es refereix a l’ensenyament, organitzant novament pel Govern espanyol.

El fet que la Instrucció Pública no pertanyi, encara, totalment a la Generalitat no és una raó suficient per admetre que aquests cartells siguin afixats dins el territori de Catalunya redactats en castellà.