16 d’octubre de 1937

Aquest mal ja ve de lluny. No és precisament la revolució que ens ha portat a la nomenclatura, caòtic i estranya, dels nostres carrers. Qualsevol situació política ha servit de pretext per canviar el nom tradicional dels carrer i places de la ciutat; com si aquesta gesta fos la suprema realització dels ideals transitoris i efímers que hem hagut de patir.

La dictadura, portada per la seva fòbia anticatalanista, va arribar a tallar les plaques metàl·liques bilingües, sense cura de dissimular la mutilació, les quals apareixien com un insult a la poruga discreció racionalista que les va inspirar.

Després, en els rètols dels nostres carrers, es reflectien tots els canvis de la política local.

Una senyora em contava l’altre dia les seves angúnies, quan provava de llegir, damunt els tramvies que passaven, la indicació que li permetés de dirigir-se a l’ex-plaça de Palau.

Tot això, ultra d’ésser pueril, és un destorb inútil per a la vida normal ciutadana.

És clar que, actualment, amb la dèria de posar els noms dels respectable personatges russos als nostres carrers, el conflicte ha esdevingut manicomial.

Per a la gent senzilla i de casa seva que composa la majoria del veïnat barceloní, aquests noms, difícils de llegir i de pronunciar, són un veritable trencaclosques.

Suposem que la intenció dels nostres militars comunistes i anarco-internacionalistes no és la de convertir la nostra ciutat en un jeroglífic inextricable, una mena de laberint linguístic a l’estil de Babel.